Memòria històrica

La història es repeteix i en el món del futbol, cada vegada, amb més frecuència. Si agafem els jugadors més importants en la història del F.C. Barcelona, ens sortiria una llista bastant generosa de 15-20 noms, dels cuals més de 10 pertanyen a ídols que un dia van haver de marxar per la porta del darrera.I la llegenda comença ben aviat, en els inicis del club, quant jugadors com Ricardo Zamora o Josep Samitier han de marxar en els anys 20 i 30 per enfrontats amb la directiva. I la història es torna a repetir. Aquest cop, i com si d'un virus es tractés, es capaç de evolucionar. Capaç d'enfrontar a l'afició al voltant de dos figures més importants del moment. Estic parlant de finals dels 50, on Kubala i Luis Suaréz divideixen a l'aficionat en dos grans grups: uns al voltant del vetarà hungarés que reclamaven la seva titularitat i d'altres amb el jove gallec que reclamaven la renovació de la plantilla. Al final, i tot i guanyar una pilota d'or, degut a les penuries econòmiques, es decideix a vendre a Luis Suárez al Inter de Milà, on aconsegueix el reconeixament i els títols que no va aconseguir a Barcelona.

Però no tots se n'anaven per diners, alguns van marxar per fer lloc a les noves generacions, com l'hi va passar a Hugo sotil o Allan Simonssen que van haver de fer les maletes per fer lloc a Johan Neeskens o a Diego Armando Maradona, respectivament. Sangrant va ser el cas de Steve Archibald, fitxat per substituir a Maradona i tot i ajudar a aconseguir el títol de lliga amb 15 gols, la temporada de l'arribada de Venables se'l va apartar de l'equip, ja que amb els fitxatges de Lineker i Hughes no hi tenia lloc. L'escocés però, amb una llicó de professionalitat, va demanar continuar jugant en el filial, en aquells temps el Barcelona Atlètic i a mitjans de temporada la seva entrega va ser reconeguda al sustituir a Hughes per baix rendiment.

I la majoria marxa després d'enfrontar-se amb l'entrenador i/o amb la directiva. De jugadors enfrontats amb l'entrenador, trobem des de Hansi Krankl passant per Lineker, Laudrup, Zubizarreta, Romario i fins a Hristo Stoichkov amb dos entrenadors diferents (Cruyff i Van Gaal). Dins aquesta categoria, la majoria es baralla amb la directiva de torn, sobretot per problemes contracturals, ja siguin de la importància de Neeskeens, Shuster, Ronaldo o Rivaldo.

Casos apart són els de Figo, Maradona o Cruyff entrenador. El primer, per la forma. Mig enganyat pels representants, utilitzat com a arma electoral i pel desinterès mostrat per una directiva encapçalada per Joan Gaspart. El cas de Maradona es pot definir com un resum de tots els anteriors. Primer en un desencant del jugador cap al club pel poc recolzament en una sanció de la federació espanyola, segon per l'empipament del president Nuñez per les cada vegada més frequents sortides nocturnes del jugador i tercer per motius econòmics, tal i com recoenix en una autobiografia. I per acabar, la figura de Johan Cruyff entrenador. Sense dubte la persona (o una de les quals) va rellançar la imatge del club, en l'àmbit estatal i internacional. Però com no podia ser d'una altra manera, la seva sortida va venir precedida de la lluita més despiadada de dos bàndols pel poder del club: els Nuñistes i els Cruyffistes.

Aquest sembla que sigui el guió que li espera a un home tan important en la historia recent com Ronaldinho. Com a mínim, la maquinària mediàtica, tan important en aquests casos, ja fa setmanes que es va posar a treballar. Com també un dia li passarà a Messi o a Bojan. És la llei no escrita d'aquest club, on si que hi caldria una llei de memòria històrica.